La confusió no ajuda quan, a més, «caixa de derivació» conviu en la mateixa comanda amb termes com caixa de connexió o caixa de borns, que sovint s’utilitzen com a sinònims sense ser-ho del tot. Abans d’entrar en materials i graus de protecció convé deixar això clar, perquè una comanda mal especificada en aquest punt sol traduir-se en mecanitzats d’última hora a obra o, pitjor, en una caixa que no aguanta l’entorn per al qual es va comprar.
Què és una caixa de derivació i quina funció compleix en una instal·lació industrial
Una caixa de derivació és el punt de la instal·lació on un circuit elèctric es divideix en diversos, o on s’empalmen trams de cablejat sense necessitat de passar per un quadre complet. La seva funció no és allotjar aparellatge de control ni proteccions, sinó protegir físicament aquestes connexions de l’entorn: humitat, pols, cops o, en instal·lacions industrials, productes químics de neteja.
Aquí és on sol aparèixer la primera confusió de vocabulari. La caixa de connexió compleix una funció molt similar, i a la pràctica molts fabricants utilitzen ambdós termes de manera intercanviable per al mateix producte. La caixa de borns, en canvi, sí que té una diferència real: incorpora una regleta de borns al seu interior pensada específicament per facilitar connexions ordenades i repetibles, mentre que una caixa de derivació es pot resoldre amb empalmaments directes si el projecte no exigeix aquesta organització. Si la teva instal·lació rebrà manteniment freqüent o ampliacions, demanar directament una caixa de borns en lloc d’una caixa de derivació genèrica estalvia temps d’instal·lació més endavant.
Materials disponibles i quan cadascun té sentit
El material de la caixa de derivació no és una qüestió estètica ni un simple ajust de pressupost: és la decisió que determina si aquesta caixa seguirà complint la seva funció d’aquí a cinc anys o si necessitarà substitució abans d’hora.
El policarbonat i el polièster reforçat amb fibra de vidre són l’opció més habitual en interiors secs i en instal·lacions sense agressivitat química. Són lleugers, econòmics i prou resistents per a un entorn industrial estàndard, però perden bona part del seu avantatge de cost en exposar-se a raigs UV continuats sense protecció addicional o a productes de neteja agressius, on tendeixen a tornar-se fràgils amb el temps.
L’acer pintat continua sent raonable en naus industrials interiors sense exposició a aigua de forma sistemàtica. El problema, com en qualsevol envolupant pintada, és que la protecció depèn d’una capa superficial: un cop en el transport o una junta que comença a fallar és tot el que cal perquè la corrosió avanci per sota de la pintura sense que es noti des de fora.
L’acer inoxidable entra en joc en el moment en què la caixa de derivació estarà exposada a aigua, a neteja amb mànega, a clorurs o a normativa de disseny higiènic, com passa a la indústria alimentària, farmacèutica o en plantes de tractament d’aigües. Aquí convé tenir present que, si la resta del quadre elèctric de la instal·lació ja s’ha especificat en armaris elèctrics d’acer inoxidable, mantenir el mateix material a les caixes de derivació no és només una qüestió de coherència estètica: també evita el parell galvànic que es genera en combinar acers de composició diferent en un mateix circuit de terra, un problema que rarament es detecta fins que ja ha començat a corroir les connexions.
Grau IP: el criteri que més falla en comprar una caixa de derivació
Si el material determina la resistència a llarg termini, el grau de protecció IP determina si la caixa aguantarà el dia a dia real de la instal·lació, i és en aquest punt on es comet l’error més habitual i més car.
En interiors secs, amb exposició ocasional a pols i sense rentat directe, un IP54 o IP55 sol ser suficient. El salt important arriba quan la caixa estarà a l’exterior o a prop d’una zona de rentat: aquí el mínim raonable és un IP66, que resisteix raigs d’aigua de cabal elevat, enfront de l’IP65, que només cobreix raigs de baixa pressió i que és, de llarg, el grau que més es confon amb proteccions superiors en fase de comanda. I en instal·lacions on la caixa de derivació rebrà neteja amb aigua a alta pressió i temperatura elevada (escorxadors, sales de desossat, línies làcties) l’estàndard de facto és l’IP69K, l’únic grau pensat específicament per a aquestes condicions.
Aquesta jerarquia de graus IP, i la confusió concreta entre IP65 i IP66, és la mateixa que s’aplica a qualsevol envolupant elèctrica en entorn alimentari, i convé tenir-la present independentment de si s’està especificant una caixa de derivació petita o un armari complet.
Premsaestopes i entrada de cables: el detall que compromet l’IP nominal
Hi ha un punt que rarament apareix a la fitxa tècnica i que, tanmateix, és responsable de bona part de les avaries prematures: el premsaestopes. Una caixa amb IP66 certificat de fàbrica perd aquest grau de protecció en el moment en què s’instal·la un premsaestopes de diàmetre incorrecte per a la secció del cable, deixant un buit pel qual entra humitat encara que la resta de la caixa estigui perfectament segellada.
Això és especialment rellevant en instal·lacions on es preveu una ampliació futura: és habitual deixar una entrada de cable «de reserva» tapada amb un tap genèric que no ofereix el mateix grau d’estanqueïtat que un premsaestopes correctament dimensionat. Si aquesta entrada s’utilitzarà en els propers mesos, val la pena especificar el premsaestopes definitiu des de la primera comanda en lloc d’improvisar a obra quan arribi el moment.
Mida i nombre d’entrades: dimensionar per avui i per demà
L’error de dimensionar al límit exacte de les necessitats actuals no és exclusiu dels armaris elèctrics grans: també passa, i amb més freqüència, a les caixes de derivació, precisament perquè el seu cost unitari és baix i sembla no justificar sobredimensionar. Però una caixa de derivació que es queda petita en el moment en què la instal·lació creix obliga a substituir el conjunt complet, incloent-hi el recablejat de tot el que ja hi estava connectat, quan deixar una o dues entrades addicionals des del principi hauria costat una fracció d’aquesta feina.
Preguntes freqüents
Quina diferència hi ha entre una caixa de derivació i una caixa de connexió?
A la pràctica comercial, ambdós termes s’utilitzen sovint com a sinònims per al mateix tipus de producte. La diferència real apareix respecte a la caixa de borns, que sí que incorpora una regleta de connexió interna pensada per facilitar el manteniment i les ampliacions.
Necessito una caixa de derivació en acer inoxidable si està en interior?
No necessàriament. En interior sec i sense agressivitat química, el policarbonat o l’acer pintat solen ser suficients. L’acer inoxidable esdevé rellevant en el moment en què hi ha humitat constant, neteja amb productes químics o normativa de disseny higiènic.
Quin IP mínim exigeix una caixa de derivació a l’exterior?
IP66 com a mínim, ja que resisteix raigs d’aigua de cabal elevat. L’IP65, tot i semblar similar, només cobreix raigs de baixa pressió i no és suficient enfront de pluja intensa o neteja amb mànega.
Es pot fer servir la mateixa caixa per a baixa tensió i per a senyal o dades?
És preferible mantenir-les separades sempre que el projecte ho permeti, per evitar interferències electromagnètiques entre el cablejat de potència i el de senyal, encara que el grau IP i el material puguin ser els mateixos en ambdós casos.
Necessites definir la caixa de derivació adequada per a la teva instal·lació?
A Volthree t’ajudem a especificar el material, el grau de protecció i el sistema d’entrada de cables que necessita el teu projecte, ja sigui una caixa de derivació puntual o part d’un quadre elèctric complet en acer inoxidable.